TOP 10 > FESTIVAL BAM I MERCÈ MÚSICA! - La Costa

lacosta

1. Manu Chao. Aquest cantautor francès d’ascendència basca i gallega ja fa molts anys que s’ha convertit en un símbol de les actituds més alternatives, tant en la vida com en la música. Potser algunes de les seves cançons han estat grans èxits que tothom ha escoltat més d’un cop, però sempre ha deixat clar que l’èxit i la popularitat no eren un motor capaç de moure la seva maquinària musical, més motivada per la lluita per les llibertats i per uns ideals polítics que el situen a prop dels més desfavorits.

2. Baaba Maal. Una de les veus més reputades i originals del continent africà arriba a Barcelona des del Senegal amb el seu últim disc, The Traveller, sota el braç. Hi trobareu ritmes tribals i clarament africans, és clar, però sempre adaptats a les sonoritats actuals. Guitarres elèctriques, referències a l’afropop dels anys vuitanta i melodies ballables formen part d’un disc elaborat i ambiciós que el músic treu amb prop de seixanta anys, fent un parèntesi en la seva intensa activitat com a ambaixador cultural de l’ONU.

3. Love of Lesbian. Santi Balmes i els seus han signat alguns dels temes més destacats del pop i el rock independent fet a Catalunya des que, el 1997, van començar a tocar a Sant Vicenç dels Horts, d’on són originaris. Després d’un silenci que a molts se’ls ha fet molt i molt llarg, aquest 2016 han editat un nou disc, El poeta Halley, on segueixen demostrant que poden seguir sent ells mateixos sense deixar d’explorar nous territoris sonors.

4. Kiko Veneno amb La Banda del Retumbe i el Cuarteto Bético de Cuerdas. Kiko Veneno, un dels artistes que, amb els germans Raimundo i Rafael Amador, va canviar per sempre més el panorama del flamenc amb el grup Veneno. Amb ells va col·laborar en un disc mític, La Leyenda del tiempo, de Camarón de la Isla. Els seus grans èxits arribarien als anys noranta, quan va fascinar el país amb els temes de Échate un cantecito o Está muy bien eso del cariño. Des d’aleshores no ha deixat de buscar noves fórmules expressives i de renovar el seu so, en una carrera brillant que repassarà per la Mercè, des de dalt de l’escenari, acompanyat d’un quartet de corda.

5. Nakani Kanté. El seu talent musical ja es va fer evident quan, amb només 8 anys, va començar a compondre les primeres cançons, però no es va desenvolupar completament fins que no es va trobar amb qui després seria el seu marit, el percussionista de Sabadell Daniel Aguilar, que Nakany Kante va conèixer a la seva terra, a la frontera de Guinea Conakry amb Mali. El seu contacte amb la música occidental ha donat com a resultat un treball que fon la tradició africana amb el pop i el rock i que ha convertit aquesta artista singular en una de les veus més joves de l’afrofusió a casa nostra.

6. The Goon Sax. Tenir l’ADN de Robert Forster, és a dir, de la meitat de The Go-Betweens, pot haver contribuït a que Up to Anything, el debut d’aquest jove trio –encara no tenen la majoria d’edat– de Brisbane, a Austràlia, sigui una de les bones notícies de l’any a la galàxia indie pop. Louis Forster –fill de Robert–, James Harrison i Riley Jones són els tres membres –els tres compositors– d’un grup que sona desencantadament madur tot i la seva joventut, i que signa un pop clàssic melancòlicament desmenjat, com si no poguessin evitar ser cool, sense proposar-s’ho i sense afectació. Es declaren fans de The Pastels, Talking Heads, Galaxie 500, Bob Dylan i Arthur Russell. Però fa tota la pinta que si no mencionen The Go-Betweens és perquè no mola ser fan del grup del papa.

7. Lloyd Cole. El cantautor anglès –establert als Estats Units des de fa dècades– té una sòlida carrera amb més de trenta anys a l’esquena. Però no es pot qüestionar que el seu punt àlgid va ser Rattlesnakes (1984), precisament l’àlbum de debut de Cole al capdavant de The Commotions, la banda que va formar a Glasgow i que va contribuir a establir les bases de l’indie pop de guitarres, una herència que encara perdura: ell és el Lloyd a qui Camera Obscura cantaven «I’m ready to be heartbroken». Per això és tan bona notícia que la seva actuació al BAM formi part de la gira «Playing the Classic Lloyd Cole Songbook 1983-1996», un concert per recuperar en viu les perles del seu cançoner.

8. Lafawdah. Va néixer a París, té arrels egípcies i iranianes i fa música des dels Estats Units, entre Nova York i Los Angeles. Al Sónar –com a alumna de la Red Bull Music Academy– va actuar amb un gong, i l’R&B contemporani i esquelètic de la cantant i productora la situa pròxima a FKA Twigs i Kelela. Ella aspira a fer música de club ritual, i se sent tant deutora del dancehall, el grime i la bass music com de les cantants tradicionals de l’Orient Mitjà. Es mostra desafiant des de la portada del seu EP de debut, ‘Tan’ (2016), introduint-se una daga a la boca com una faquir. No ho feu a casa vostra, però Lafawndah és d’aquest tipus de talents que poden jugar amb coses esmolades sense por a prendre mal.

9. Konono nº 1 meets Batida. La col·laboració entre la veterana banda congolesa Konono nº 1 i el productor portuguès d’origen angolès Batida ha donat com a resultat un àlbum explosiu que continua la tradició congotrònica de fusió de música tradicional africana amb electrònica, de la qual Konono nº 1, formats el 1966, en són pioners i Batida, nom artístic del productor Pedro Coquenão, n’és hereu. Era inevitable que s’acabessin trobant: els membres de Konono nº 1 són d’ètnia bakongo, originària de la regió fronterera del Congo amb Angola, un territori musical que els dos projectes comparteixen i que ara transiten junts, mentre el món balla darrere seu.

10. Jeanne Added. De formació clàssica en cant i violoncel, i una trajectòria que va arrencar en el món del jazz, els cants de sirena del rock alternatiu van atreure aquesta intèrpret francesa nascuda a Reims el 1980. El 2008 va formar el trio postgrunge Linnake, amb el qual va cridar l’atenció del duo The dø, estrelles del rock independent francès, que la van convidar a sortir amb ells de gira. És precisament Dan Levy, meitat de The dø, qui produeix Be Sensational (2015), l’àlbum de debut del projecte personal de Jeanne Added, en què la francesa exhibeix veu i caràcter en un pop de caire fosc i electrònic.

Bonus track – Bad Gyal. Una de les veus de la saba nova del hip-hop estatal que més ha cridat l’atenció en els últims mesos, Bad Gyal, es va donar a conèixer a YouTube amb Pai, una adaptació del Work de Rihanna en català i amb una lletra amb caràcter («Pel barri se sap quin “pussy” és el que mana»), que desafiava els clixés sexistes associats al dancehall, la música jamaicana més clubber i calenta, i la música que més agrada cantar a l’MC de Vilassar de Mar Alba Farelo. Indapanden («I és que jo em veig preciosa, em sento orgullosa, em miro al mirall i penso: “Que bé, estic sola”») va confirmar el seu inspirador «girl power», i amb col·laboracions als dos bàndols del trap que es fa ara a Catalunya, amb PXXR GVNG i P.A.W.N. Gang, desafiant rivalitats, ha demostrat que el nou rap no és en absolut un territori on vèncer a cop de testosterona. De nou amb els ritmes del «beatmaster» valencià Fake Guido, el seu col·laborador habitual, està treballant en nou material de cara a publicar la seva primera col·lecció de temes coincidint amb el seu debut al BAM.

Notícies Relacionades

PICURT, LA MUNTANYA AL CINEMA

Arriba la 10a edició de PICURT, la Mostra de Cinema de Muntanya dels Pirineus. Del 21 al 25 de juny…

BARCELONA AL RITME DEL BAM I MERCÈ MÚSICA

Del 22 al 25 de setembre Barcelona s'omplirà de música convertint la ciutat en el millor aparador musical del moment…

SURFCITY FESTIVAL

Movistar SURFCITY FESTIVAL és el primer festival artístic multidisciplinar que gira entorn al concepte Surf vers Ciutat. Es va celebrar el passat…